Josep Clotet

Newsflash

“Lleida Liquid Galaxy” un projecte pioner desenvolupat amb la col·laboració entre empreses del Parc Científic i Tecnològic de Lleida
Més informació

El meu carrer... ‘Anselmo’ Clavé PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
Divendres, 20 de Juny de 2008 08:42

El meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta, cantava en Serrat… Doncs el meu, li respondria jo, té nom de músic i era fet de llambordes, on , a la matinada dels dies de mercat, ens despertava la ressò de les petjades dels cavalls que arrossegaven els carruatges dels pagesos que, carregats de fruita , baixaven, com una riuada lenta, endormiscada, aturant-se al Mercat de Magdalena, o seguint rectes, cap al Riu.

A la Plaça la Gremial, prop del monument a Mossèn Cinto, i a la vora de la Gremial, la fàbrica de gel que tots visitàvem amb la bossa de malla, vivia el meu mestre de guitarra, el Mestre Montagut. Era el sabater del barri. El seu petit taller, era de fet l’entrada d’una casa allargassada, i, en la part on encara arribava una mica de llum d'aquella sabateria estreta i fosca, les parets eren plenes a vessar amb desenes de gàbies de canaris i carderoles que refilaven de la sortida a la posta del sol.

El sabater Montagut, al tard, amb les ungles renegrides del betum i les mans destrossades pel martell i les agulles de cosir el cuir, guardava les gàbies i tancava el taller. Era llavors quan es transformava en el Mestre Montagut, professor de guitarra, i els nois del barri ens hi arribàvem a aprendre.

Amb aquest horari, ja era molt entrada la nit, quan, a la sortida, amb la guitarra a coll, amb aquella energia infinita dels infants, agafava embranzida, passava per la vora de Mossèn Cinto i creuava corrent la Gremial , saltant amunt, amb el braç i la mà ben estirats, mirant de tocar amb la punta dels dits els serrells de les marquesines del cafè del Nord. Com el carrer Clavé feia baixada, aquelles marquesines que cobrien individualment cada finestra, quedaven cada cop més elevades i el repte augmentava en dificultat.

Així saltant, arribava a l'encreuament amb Comptes d'Urgell, punt estratègic. A la dreta, les misterioses quadres de bestià del carrer Igualada; al davant, l'immens descampat del pati de la Sagrada Família, llavors un herbassar erm, vorejant en bon tros el carreró (la travessia del Carme), fonts d'aventures sense fi, amb la fàbrica de jerseis del Sr. Aldabó i la torradora de cacaus. Però aquella hora nocturna no era per aprofitar aquells indrets, més aviat sol•licitats pels enamorats, que als mes infants ens deixaven per a les hores diürnes els nostres enfrontaments, a pedrades i fletxes fetes de varilla de paraigües, amb la banda del Fede.

Calia seguir, doncs, Clavé avall, a no ser que encara estigués obert el magatzem de fruita del Sr. Bonet, davant de la pastisseria de la Ràdio, de la família Oró, a l'altra cantonada del carrer Comptes d'Urgell, on ens enfilàvem amb el Ramiro per les muntanyes de palets de fusta.

Baixant doncs pel carrer Clavé, camí de casa, passava per davant del colmado Rafael i el magatzem de vi del Sr. Aixalà, caçador ell, l'únic lloc del carrer on convivien gossos i gats… Aquella era la zona tranquil•la del barri, ben diferent a la que trobàvem Gremial amunt, pujant per la Parra o Salmerón, cap a la serreta del castell, zona calenta i font d'enfrontaments tribals de pandilles i tresors amagats en forats secrets.

Així doncs, tot baixant Clavé, després de la pastisseria de la Ràdio on, als matins, a l'hora 'del recreo' , compràvem per esmorzar un duro de coca de sucre i xocolata, hi havia la Lleteria, on calia anar, amb la lletera de llautó, a comprar la llet del dia. Tot seguit, ja venia la llibreria Galindo, que es nodria de les demandes de tots els nanos que anàvem a Maristes.

Damunt la llibreria/papereria, el saló de l'AEM, al qual s'accedia per la part interior del Col•legi Sagrat Cor. En el local, alhora teatre i cine, hi anàvem a veure indistintament els Pastorets, el Juan Tenorio, el Ruiseñor de París o el Puente sobre el río Kwai, ben asseguts en duríssimes cadires de fusta, proveïts amb una gasosa i un pepinillo que, sens dubte, vist amb la perspectiva del temps, ens donaven el mateix o més plaer que avui un bon cigar i una copa d'Armañac.

Era molt difícil entrar al pati dels Maristes, quan aquest estava tancat amb les reixes de ferro pintades amb purpurina platejada. Però, els del barri, sabíem que entrant pel pati dels germans Sabaté “el pati de l’Ossa” llavors un immens descampat tancat, i escalant un mur, es podia saltar directament cap al pati interior que donava a darrere de l'edifici dels Maristes de Clavé – La Carbonera- . L’operació era summament perillosa i només es podia fer de dia, perquè de nit els germans Sabaté aviaven uns gossos que tenien molt de perill...

Tornant a travessar el carrer, per aquesta alçada, La Casa de Aragón i el Restaurante Moderno, "bodas, bautizos y banquetes"… tot i que en aquella època no estava al nostre abast, i recordo que vàrem celebrar la meva comunió al menjador de casa, amb un bon àpat i gelat i orxata de la Valenciana. Després, amb l'arribada de temps mes benestants ja celebràvem les comunions allí, així com al restaurant de l’Estació, famós pels seus fregits…

Enfront de la Casa de Aragón i el Restaurante Moderno, de nou a l'altra vorera, trobàvem la Pensión Caribe, davant per davant de casa, on, de tant en tant, alguna tarda xafogosa d'estiu, a l'hora de la migdiada, a través d'alguna finestra per la calor descuidadament oberta, podíem complementar amb ulls ben oberts, els murris ensenyaments de biologia dels Maristes, descobrint com allò de la reproducció, sortosament, semblava , per a les persones, bastant més interessant que per a les papallones i les floretes.

La competència de la Pensión Caribe era l'establiment de la familia Ibàñez-Martín, “el Hostal del Segre” al començament del carrer Clavé, centre de reunions d'una part de la pandilla del barri.

Després del restaurante Moderno, venia l’oficina de La Gasosa La Casera, on calia anar amb els caputxons de paper que suposadament precintaven els taps de motlla de les ampolles, i bescanviar-los, ben planxadets, per uns estris gairebé miraculosos, els vasos de “Duralex”.

Després de la Casera, Clavé avall, seguia el magatzem de llavors del Sr. Robusté, on les nostres mares compraven els cigrons i les mongetes que contribuirien, sens dubte, al nostre creixement, junt amb les gruixudes llesques de pa sucat amb vi i sucre, saborosa menja que, si avui administréssim als nostres fills, segurament ens portaria directament davant del tribunal de protecció de menors de la Generalitat.

I així, ja al final, tot just girant a la dreta, en el carrer el Carme, el magatzem - bodega del Justo Torres, on ens iniciaríem en el sagrat ritual de la libació… la perruqueria del Sr. Ramon, l'estanc etcètera.

En la mateixa cantonada, llavors, i en un temps posterior a la plaça de l'Estació, prop de l'estany circular, podíem trobar les dues germanes de la paradeta de les pipes i els cigars solts. L'establiment, si es pot dir així, era un taulell de metre vint per metre, ple a vessar de minúsculs departaments coberts amb un vidre i, al mateix temps, el conjunt estava tapat per sobre amb un sostre de lona verda que queia per darrere dels immensos culs indefensos a les fuetades dels gamberros, per mol tapats que estiguessin. Aquelles senyores passaven hores senceres sense sortir d'allí, sota el sol o la pluja. Imagino ara, com farien les seves necessitats i, després, amb aquelles mateixes mans, ens triaven el cigar de picadura, la regalèssia de bastó o les pipes a granel que delerosament consumiríem davant de la tele en blanc i negre durant tota la tarda del dissabte, entre “Cesta y Puntos”, a les 7, i “Viaje al Fondo del Mar”, amb “el Sirius'... després, al deixar el Francés de l’Alliance Française per l’Anglès de la acadèmia Nicolau, descobriríem que “el submarí “Sirius” es deia, en realitat, el “Seaview”... coses de la vida i la modernitat...

Amb els anys, la ciutat, que és viva, s'ha anat transformant, i el pas del temps només ha respectat unes poques referències: El Col•legi, avui dels ferroviaris, abans Sagrat Cor i entre mig Caserna de Policia i Facultat de Medicina, la Pastisseria “la Radio”, que ha anat canviant de mans i fins fa poc, la Pensión Caribe, l’única que mantenia el mateix nom... Podríem dir que eren els establiments que satisfan les necessitats bàsiques, la Pastisseria que ens dona el Pa de cada dia, el Col•legi on viu la Carn incansable que creix dels infants i la Pensió que despatxa el peix de temporada… El carrer Clavé i la vida mateixa, en la metàfora dels tres indrets.

Doncs sí, la ciutat és viva, però aquesta vida la hi hem donat nosaltres mateixos, del nostre propi cabdal vital, que simultàniament va minvant, dia a dia, fins que la ciutat, silenciosament i mandrosa ens engoleixi per sempre, a l'indret sagrat i reclòs de les afores.

Última actualització ( Dimarts, 30 de Desembre de 2014 07:30 )